Feixisme, curt i ras

No li pegueu més voltes. Mai no havia estat tant clar.

L'actitud que mantenen el president del Valencia CF, el president Camps i el conseller meló d'Alger a propòsit dels múltiples negocis urbanístico-inmobiliaris que s'estan promovent amb el pretext del futbol es diu FEIXISME. Comprovar-ho provoca ois, però de res no serveix enganyar-se. Feixisme, curt i ras.

Motivats

Divendres toca música. Us presentem el rock mestís de Zebda, un grup de Tolosa de Llenguadoc format en 1985 i integrat pet set músics nascuts a l'altra banda dels Pirineus però d'origen magribí. Zebda, que en àrab vol dir mantequilla, beu dels sons tradicionals del nord d'Àfrica i de França per a fer cançons amb arrels també de reggae, rap, raï i ska. La peça triada es diu "Motivés", el cant dels partisans.

Una de vídeos... musicals

Juli Esteve anuncia l'estrena esta nit a Info TV d'un documental de 75 minuts sobre Fabra Carreres, Carlos. Hi ha expectació. Nosaltres també el vorem, perque no ens volem imaginar, ni remotament, cap estranya maniobra d'última hora sobre "la tele que naix del fracàs de Canal 9" (.pdf) per intentar impedir la difussió d'un treball audiovisual que no pot dibuixar cap perfil amable de l'ex-amic de Vicente Vilar, l'autor, ja sabeu, de "La banda del tuerto".

Però mentre arriben els xics de l'Esteve, qui està que no para és Xiquetalemany. Havia anunciat que s'ho deixava estar, però res més lluny de la realitat. Les seues últimes creacions incorporen, entre altres, el Palau de les Arts. Us estalviem la búsqueda al youtube.

Misteri eclesial

Sorprén el limitat interés informatiu que desperta el relleu en l'arquebisbat de València. Agustín García Gasco, l'home que va depurar al bisbe Rafael Sanus pel seu sentit de la dignitat, hauria d'estar jubilat de facto donat que ja fa més de huit mesos que va complir els 75 anys, edat preceptiva per a retirar-se segons els usos i costums de la jerarquia catòlica. A més, el festival mundial de les famílies, pretext que alguns van donar per a justificar la lentitud en el recanvi, és ja història passada, excepte pel que fa a saber quants diners ha costat tot (Monsenyor PP guarda zelosament la informació). Així les coses, resulta evident que el Vaticà s'està prenent el seu temps per a decidir què fa, la qual cosa resultava previsible. Viuen en part d'això. D'administrar sigilosament el sentit de l'oportunitat. El que ja no ho és tant de previsible, o almenys a nosaltres no ens ho sembla, és el quasi silenci social que envolta la substitució d'un dels representants més ultraconservadors i conflictius de l'església espanyola. Què ens estaran preparant els de les sotanes? Misteri eclesial, por terrenal.

Palau de les Bufonades

Tinc un amic que no es cansa de repetir que la Generalitat acabarà "regalant" el Palau de les Arts per un euro. En la seua opinió, no hi ha cap administració pública espanyola, i menys encara l'endeutadíssima administració presidida pel "pobre" de Camps, capaç de sostindre els costos de manteniment d'un edifici tan enorme com el que ha dissenyat Santiago Calatrava, als quals cal sumar la mostruositat de recursos econòmics necessaris per alimentar una programació musical de projecció realment internacional com prometen els seus gestors, els dels salaris de luxe que també cal carregar a compte del contribuent.

Jo crec que el meu amic té raó, però només en part. La meua teoria és que la Generalitat no vendrà mai el Palau de les Arts, sinó que arribarà el dia, no massa llunyà, en que les seues encara inacabades instal.lacions intentaran cobrir costos servint d'escenari per a tot tipus de presentacions falleres, congressos o cites empresarials. D'òperes possiblement se'n seguiran programant, però de manera més sincopada i/o extraordinària que regular, amb sentit més snob que sincerament melòman. Si això passa, el Palau de les Arts, que tants sobrecostos pot continuar xuplant-se, complirà un destí ben valencià: el d'esdevindre, ai!, el Palau de les Bufonades. Que s'alce el teló!

Uns Octubre sense Climent

Entenem-nos bé. No estic desitjant-li res mal a l'home. Només em pregunte, i us pregunte, com serien uns Premis Octubre sense Eliseu Climent o, el que és el mateix, què seria d'aquest país sense la persona que des de fa almenys 3 dècades ha estat sempre darrere, per a bé o per a mal, de tot el que algú ha qualificat com l'únic nacionalisme eficaç al País Valencià.

Em pregunte, i us pregunte, què haguera passat si, enlloc de fer activisme socio-cultural gràcies a les subvencions generoses, Climent hagués optat en el seu moment per treballar obertament en política activa a l'estil clàssic, de partit. Dit d'una altra manera: algú s'imagina qui, enlloc de Climent, hauria pogut bastir Tres i Quatre, ACPV, El Temps, els Casals Jaume I, El Segle, la Fundació Ausiàs March...? El País Valencià actual seria millor o pitjor sense tot això, però amb un Eliseu Climent-polític professional des de fa dècades?

Repassant l'impressionant currículum del de Llombai, sóc dels valencians que, per temperament, mai no m'he conformat amb la idea ja clàssica segons la qual si Climent no haguera existit caldria haver-lo inventat. Tampoc no em satisfà, sense més, l'apel.latiu de virrei, i menys encara la de simple vividor del catalanisme. Tot això són etiquetes simplificadores que només contenen una part de veritat. La que ara més ens interessa, just quan Climent estrena orgullós l'edifici històric d'El Siglo, és la que encara no està escrita, però que en algun moment caldrà començar a fer. No és hora ja?

Sempre ens quedarà l'humor

La penúltima creació de xiquetalemany.

Guanyar no sé quan guanyarem, però almenys de riure anirem servits.

Odioses comparacions

Odioses, però inevitables. Ens referim a la cursa electoral catalana i el reflexe, poc o molt, que hi puga tindre al sud de l'Ebre. Si a partir del 2-N es reedita un tripartit presidit per Montilla, qui li traurà més suc ací? El PP, per allò de l'espantall anticatalanista amanit de sopa de lletres? O les forces d'esquerra, si és que al remat són capaces de traslladar a l'electorat valencià que el canvi és possible sumant com els catalans? El dubte m'assalta després de vore les dos hores de debat televisiu en directe entre els 5 caps de cartell catalans. Quina enveja de polítics! Ja els voldria jo a tots, a tots sense excepció, al País Valencià. Joan Saura enlloc de Glòria Marcos, Josep Piqué per compte de Francisco Camps, Josep-Lluís Carod-Rovira o Artur Mas (pel cas tant hi fa) en substitució d'Enric Morera. I el mateix José Montilla de recanvi de Joan Ignasi Pla. Ara, posats a bescanviar "cromos", el primer de tots hauria de ser importar la professionalitat de TV3 i exportar la propaganda provinciana de l'actual Canal 9. La vanitat de Josep Cuní sempre serà més suportable que la xuleria de Lluís Motes. I la sàtira política de Polònia, un luxe que algun dia potser també podrem perpetrar els valencians per salud democràtica.

Tradició + Qualitat = Modernitat

A la Marina Alta, lluitant per fer-se un forat en això de la música, hi ha una gent encabotada en normalitzar la dolçaina. Es diuen Dolçtab i les seues credencials són "Infusió", un disc amb 7 temes clàssics dels més diversos estils que ells versionen de manera inclassificable. Fan fusió de jazz, amb dolçaina, i el resultat impacta. Us deixe una mostra, la Muixeranga. I no és passió de país, si nó de música.

Varela diu

Un dels més influents representants de la bloquesfera espanyola, Juan Varela, ha begut d'aquest modest bloc per a fer un interessant repàs a certs episodis recents del periodisme valencià i les seues relacions amb el poder popular. Que Varela cite Del Roig al Blau quan encara no hem cumplit ni una setmana de vida ens ompli de satisfacció, per què negar-ho?. D'això se'n diu arribar i moldre. I ens dóna raons suficients per a perseverar en la idea de seguir il.lustrant-nos amb les opinions sobre el periodisme que el Molt Honorable ha exposat en la inauguració del "evento" que continua celebrant-se a València fins dissabte. "Importante tarea la del periodista y la de los medios de comunicación porque tienen que cultivar con la información, todos los días, el espíritu de los ciudadanos para seguir construyendo sociedades libres, abiertas y plurales”. Boniques i buides paraules de Camps que ni l'audiència allí present no s'ha cregut. Per a que continue pagant-los el viatge i l'hotel a València!

Acadèmics electors

Que mal aspecte que té la cosa! Si ho he entés bé, el tema és que demà divendres els 21 membres de l'AVL estan convocats, per segona vegada en un mes, a renovar la junta directiva de la institució. En la primera oportunitat, la presidenta (ex-diputada del PP) i el vicepresident (ex-regidor del PSPV-PSOE) , tots dos en funcions, van empatar a 9 vots.

D'aquell enfrontament orgànic Josep Palomero va eixir amb la idea que l'un i l'altra estàven descartats, "socarrats", que la solució era buscar un/a candidat/a de consens. Però mira per on, Ascensió Figueres, que fa pocs mesos va pegar l'espantà de dir que s'ho deixava definitivament, farta del desgast personal i les pressions del seu propi partit, insisteix ara en repetir candidatura de totes totes. Sembla que el PP es nega a caminar cap a la necessària despolitització d'una Acadèmia que encara no ha complit amb el seu principal (i potser únic) objectiu: apartar el valencià de la batalla partidista. I això és molt mal presagi. Si és cert que Emili Casanova representa la solució, tant de bo que els acadèmics electors ho encerten. No ens podem permetre el luxe que el foc lingüístic revife per a deler del secessionisme analfabet. A Palau ho hauríen de tindre això ben claret, però el xicot que ens presideix cada vegada fa més por que una tronà.

Monolingüe pessebre masclista més enllà de la M-30

Benvolgut/da congressista:
Et supose informat/da de les aclaridores polèmiques prèvies que han envoltat aquesta cita que ara comença, en particular de l'àcid debat que han mantingut Juan Varela, per una banda, i l’organitzador delegat del "evento", Fernando Jáuregui, per una altra. El primer, recorde’m-ho, ha informat que la Generalitat ha pagat a bloggers a canvi de publicitar el Congrés. El segon ha replicat queixant-se de les suspicàcies ètiques.
A més d’aquesta controvèrsia sobre els perills de barrejar polítics, diners públics, periodistes i bloggers, és possible, estimat/da congressista, que tingues també alguna noció sobre com els organitzadors d'aquest "sarao" (el Consell, el PPCV en última instància) practiquen diàriament el “Nuevo Periodismo” a través dels informatius de Canal 9 i Ràdio 9. En aquest sentit, no dubtem que el president de la FAPE, Fernando González Urbaneja, aprofitarà l’ocasió per a complementar les seues declaracions de juliol passat sobre la influència “intrusa, avasalladora y dominadora” dels governs autonòmics en els mitjans de comunicació. Urbaneja té a Burjassot matèria per a diversos doctorats.
Ara bé, com que vens de fóra, del que no t’imaginem massa ben informat/da és de l’última lliçó sobre deontologia professional impartida per un alt càrrec de la direcció regional dels populars valencians, el Sr. Enrique Crespo.
Recentment, l'associació professional del informadors d’ací ha tingut la ingenua ocurrència de reivindicar el dret dels periodistes valencians a poder formular-li preguntes al president Camps en les convocatòries oficials de premsa. I la resposta d'aquest lúcid responsable públic ha sigut qualificar-los de "sectaris" i "radicals". De moment, cap altre càrrec del PPCV, del propi Consell, o dels organitzadors d’aquest “Congreso Internacional”, no han desautoritzat el Sr. Crespo, de la qual cosa es dedueix que faries bé en pensar-te dos vegades si et convé formular preguntes als nostres governants. Ja veus com se les gasten. Poca broma.
Amb tot, tinc l'obligació d’informar-te que, encara que t’hàgen pogut pagar amb diners públics el viatge en avió fins a València, l'hotel i dos menjars, en realitat t’han enganyat. I ho lamente. Ací les innovacions són permanents, i l’última moda periodística, sens dubte pionera, consisteix en organitzar, gratis total, rodes de premsa a Venècia. Això sí que és un pessebre! En canvi, si repassem el perfil mitjà dels ponents elegits per a vindre a València (i exceptuant casos com el de Dan Gillmor) el que han organitzat ací sembla només una excursioneta perquè alguns periodistes que treballen a Madrid isquen de la M-30 a distraure's una estona en Levante, on sempre fa bon oratge, i, de retruc, perquè els presidents que no volen contestar preguntes de la premsa puguen fer-se una altra foto muda per a l'àlbum pre-electoral.

Atentament.

Postdata per a Paula:
Només un parell de detalls. El primer: bé està que l'arraconat Decàleg d'Ares del Maestre sobre l´ús del valencià en la Generalitat haja posat en evidència la hipocresia política d'Esteban González Pons, però que tota la informació d'aquest "festival" estiga en castellà, i només en castellà, ja és de nota.
I segon detall: entre els quasi 70 ponents que contempla el programa del “evento” només apareix una periodista, Pepa Bueno (TVE). Compendràs, sent dona, que tot això fa molt mal de vore. Aquest “Nuevo Periodismo” que tants diners ens costa que promocioneu té també un tuf a masclisme que tomba d’esquenes. I això és l'últim que li faltava.

La justícia és torta

En abril, l'encara secretari autonòmic de justícia, Fernando de Rosa, va visitar a Torrevella les obres d'ampliació del Palau de Justícia de la ciutat. En aquella ocasió, de Rosa, gran amic d'organitzar-li (al PP i/o al Consell) comissions d'experts per vigilar les investigacions sobre corrupció que impulsa el fiscal en cap del TSJ, Ricard Cabedo, no va tindre cap inconvenient en elogiar el seu company de partit i alcalde de Torrevella, Pedro Angel Hernández Mateo, imputat judicial per un presumpte cas de tràfic d'influències i també per un suposat delicte de prevaricació derivat de pagaments de factures sense consignació pressupostària.

El ben cert és que no és la primera vegada que, des de les seues responsabilitats públiques, de Rosa critica directament el fiscal en cap. Com també és cert que nosaltres no l'hem escoltat mai censurar els càrrecs públics que, com Hernández Mateo, aconsegueixen plusvàlues de 5,2 milions d'euros en singulars operacions de compravenda de terrenys. Segur que com a jurista de Rosa defensa el principi que la justícia és cega. El problema, però, és que alguns la desitgen torta.

[Malva-Rosa Connection: De vuelta con los ojos como platos]

Un divan per a l'esquerra

Una altra cosa encara no la sabem, però el que sí resulta evident és que estem davant d'un llibre oportú. Ximo Ferrandis, qui fa 20 anys aprenia a Bellaterra que un periodista que no pregunta no és periodista, publica en Edicions Bromera 264 pàgines en què es pregunta el que ara mateix es pregunta tot el món: Per què té tanta importància la pròxima convocatòria electoral? Quines són les estratègies de cada partit polític per a acarar les eleccions? Què ha passat amb el valencianisme polític els últims anys? Existeix un debat ideològic amagat darrere de les picabaralles internes dels partits? El llibre es titula "L'esquerra al sofà", i no 'Un divan per a l'esquerra' com proposaríem alguns. Es presenta dijous que vé, a les 7 i mitja de la vesprada, en el Jardí Botànic de València, on intervindran, entre altres, Ramón Lapiedra i Diego Gómez. Queda dit. Per cert, Enric Morera ja s'ho ha apuntat a l'agenda. Hi anirà també Glòria Marcos? Preguntarà algú dels dos?

ConfidencialVAL

La classe política catalana inicia la campanya electoral excitada per un documental convergent que ha tingut la virtud de no deixar indiferent ningú. Heus ací un esbós de guió perquè els creadors del projectat tripartit valencià puguen fer el seu propi ConfidencialVAL.

1.-Introducció: Lerma, un xic sense sang en les venes.
2.-Zaplana versus Maruja Sánchez.
3.-Pacto del pollo amb fórceps.
4.-Canal PPou
5.-Demolicions UV, a preu de saldo.
6.-PSPV: es busca candidat.
7.-Pax Zaplana.
8.-Camps hereta.
9.-Ball de bastons al PP.
10.-Motícies intoxica .
11.- L'Estatut del Levante asfaltat i assedegat.
12.- El mut de Camps busca la beatificació.
13.- Corrupció? Quina corrupció? Què és això?

Per llegir-ne més:
Idees per ficar-hi el PP en el DVD de CiU
El tripartit agafa una emprenyada de mil dimonis pel DVD de CiU
"ConfidencialCAT", segons Saül Gordillo

Foto fixa

A set mesos de les eleccions autonòmiques, l'atonia social és generalitzada. No es detecta cap pulsió de canvi. La política valenciana sembla, des de fa anys, una foto fixa. La dreta espanyola hegemonitza tots els espais públics i ofega qualsevol àmbit sòlid de disidència. Els socialistes es deixen portar, sense empenta, ni ganes de tindre-la, pel que sembla. I la resta de partits, perduts en el laberint del pacte/no pacte, no alcen el gat d'un rabo. Molt hauran de canviar les coses perque al maig de 2007 Camps quede a l'atur polític. Paciència.